Des de fa uns anys, l’estiu em serveix d’excusa per recuperar algunes lectures d’adolescent: Dumas, Verne, Stevenson… Són –segurament– la millor elecció per a un estiu desvagat o una tarda de pluja. Aprofito també aquests mesos de calor per tastar històries molt explicades però poc llegides, com el Peter Pan de James Matthew Bar­rie, na Moby Dick de H. Melville o en Sandokan –i els seus ulls d’insomni garantit– d’Emilio Salgari. Sumo aquest any a la meva col·lecció una edició comentada de les aventures d’El màgic d’Oz, de L. Frank Baum. –Si creus que la bruixa de l’Oest era dolenta, t’equivoques de mig a mig. Ho pots comprovar a Wicked de Gregory Ma­guire, qui per cert, bateja la bruixa dolenta de l’Oest amb el nom d’Elphaba. (LFB = L. Frank Baum)–. Un petit homenatge. Serà un altre dels llibres d’estiu, juntament amb les hores més fosques de Murakami, la vacant imprevista de J. K. Rowling i els detectius salvatges de Bolaño. Ara només em calen les hores que no tinc –ni tindré– per llegir-los tots. A l’estiu, quan la migdiada et permet divagar i en les sobretaules un autor et porta a un altre, m’adono que hi hauria d’haver la versió del verb flâner per expressar la sensació d’escriure o de recrear sense rumb el que hem llegit. Tots adoptem diferents papers en la vida. Som diferents també quan escrivim, quan triem el que llegim. O potser no. Potser simplement som polièdrics. Deia André Gide que davant determinats llibres, un es demana qui els pot llegir, i que davant determinades persones, un s’acaba demanant què deuen llegir… Al final, uns i altres es troben.