Bon dia.

O com diria el Dr. Rabanal, potser sí, o potser no- és un bon dia.

Perquè mira, que sigui divendres està molt bé, i més després de la setmaneta plena d’emocions que deixem enrere, però una part de mi no tenia ganes que arribés tant d’hora aquest divendres.

La nostra companya Marta Torruella fa un punt i a part i a partir de dilluns mirarà de descobrir altres móns lluny del que avui és la selva del periodisme.

I mira, per una banda em sembla molt bé, perquè és bona noia i perquè és una decisió que ha pres ella, i marxa a provar coses noves, i a fer realitat els seus somnis i el pitjor que pot passar és que et penedeixis del que no has fet, i els canvis són sempre a millor, i totes aquestes coses que estan molt bé i que es diuen sempre i que tot i ser veritat no deixen de ser tòpics.

Però què voleu que us digui, a mi em sap greu, perquè el Ningú és perfecte, per sort o per desgràcia avui seria diferent si no hagués estat per la Marta, perquè serà diferent a partir d’ara, i perquè, i això és el que em fa més ràbia, que la trobarem a faltar una barbaritat.

I això no vol dir que sempre haguem estat d’acord, que a la ràdio – qui més qui menys- tots ens discutim i cridem i aquestes coses que té el directe.

Aquests dies he estat pensant i hem estat recordant algunes de les coses que hem compartit aquests darrers anys amb el programa.

I ens han vingut al cap escenes divertides i perquè no? També incòmodes, com quan un convidat va patir un petit problema de gasos en una entrevista dins de l’estudi i va d’un pèl que no clebrem el Nadal, com quan algú s’emociona en directe, com quan en l’últim segon entra aquella declaració, aquell personatge…coses de la ràdio en definitiva.

Tots plegats amb la Marta Torruella i el David Carmona i tota la gent que cada dia ens ajuda a fer el programa crec que hem aconseguit una d’aquelles coses que en altres indrets sona a utopia i és treballar a gust amb un bon equip.

Despertar aquell punt d’adrenalina que només et dóna la ràdio, sentir que ho estàs fent bé, que les coses rutllen. Quan una entrevista salta, corre, s’escapa fins que finalment l’enganxes del coll i entra in extremis. Suposo que aquesta és en part la feina que fins ara ha fet la Marta. Es fa difícil d’explicar.

Sobretot perquè la Marta, si alguna cosa té, és una qualitat impagable que és la d’una absoluta paciència. Ja li pots demanar coses estranyes que et mira amb cara rara, però no diu res. Això sí, et mira amb cara rara.

I jo, sabeu una cosa? La trobaré a faltar perquè – entre altres coses- és com escapçar un projecte i perquè són moltes hores de compartir feina, i colacaos calentets i projectes.

I estic contenta perquè sé que és el que ella vol. I sé que tot anirà bé, perquè a partir de dilluns agafarà el relleu el company Marc Cadena amb qui segur ens ho passarem la mar de bé i farem també un munt de coses imperfectes.

En certa manera, dilluns comença una nova etapa.

Per la Marta el d’avui és el seu darrer Ningú és perfecte, i el més greu de tot no és només que ens deixa un buit difícil d’omplir. El pitjor de tot plegat és que marxa sense haver-me donat l’oportunitat de descobrir com s’ho fa perquè l’entrepà del matí li duri fins el migdia.

I és que Ningú és perfecte.