Final d’hivern, i malgrat l’atur creixent em resisteixo a creure que aquest any hagi de ser millor o pitjor que qualsevol altre. Perquè de la mateixa manera que la situació laboral és força complexa, com sé que molts fem mans i mànigues per tirar endavant, per més que ara mirem el cèntim de la compra i retallem sense massa plors sortides i capricis, el cert és que un cop tens cobertes les necessitats bàsiques –de sostre, menjar i escalfor– la percepció de la resta és altament subjectiva. Llegia que una colla d’experts auguraven que després d’una certa quantitat de diners –la que havia de donar resposta a les necessitats bàsiques i hedonistes del món que hem decidit que era el nostre, més enllà d’aquesta quantitat– més diners no donaven proporcionalment més felicitat. Perquè la felicitat no està en grans cotxes ni en grans cases. Ja ho hem après a cops de tisora. La felicitat està en la capacitat interna de somriure al matí –encara que sigui dilluns–, a tenir una feina digna que et permeti guanyar-te la vida i pagar factures i que et deixi temps per créixer i gaudir de la gent que t’estima i estimes. La resta és agradable, però no suma significativament. M’amoïna, però, que la precarietat dels bàsics –la feina, sobretot–, però anant més enllà, de l’esperança de creure en un futur millor, ens faci perdre aquestes ganes de tirar endavant sense les quals serà impossible sortir d’un forat que no hem creat nosaltres però que haurem de pagar entre tots. Espero que no es referissin a això quan parlaven de com en seria de dolent el 2013. La resta, crec que la podem arreglar.