Un dels comentaris a l’article de fa dues setmanes em recordava la importància de la memòria històrica. Com és de cabdal conèixer qui som i d’on venim. Quines han estat les nostres dèries, companyies i batalles en el decurs del temps i de com ha anat canviant la nostra vida adaptant-se, mutant, resistint a tot allò que les circumstàncies s’entestaven a posar-nos al davant. I és important. Quan parles amb la classe política d’aquest país, endogàmica i sovint interrelacionada familiarment i econòmicament, és bàsic saber amb qui parles. Quins són els seus orígens, les seves dèries i els seus fantasmes. Només així entens (o no) el que els ha fet ser com són. El que permet entendre que persones amb pensaments i ideologies contraposades militin junts en un partit i en els odis irracionals entre companys o entre adversaris polítics. Tots som el resultat del que hem estat i del que han estat els que han estat abans que nosaltres. És bo saber quina és la trajectòria d’uns i altres. Quina va ser la seva feina al Consell i de com va canviar la seva perspectiva –lògicament– en entrar al comú o a l’inrevés. Les seves incoherències, contradiccions, errors i encerts. Per això és bo tenir memòria, per donar context a les coses. Per no deixar-se entabanar amb paraules prefetes per assessors, ni per estudiats posats bonhomiosos. Saber de quin peu calcen t’ajuda a posar en valor el que diuen, i sobretot a entendre el que fan, però a vegades –sense oblidar el passat– potser cal també donar l’oportunitat als altres de canviar, de reinventar-se, de créixer, d’evolucionar.
