Hi ha aniversaris especials. Números rodons que t’obliguen a passar comptes amb el teu bagatge i a encarar-te sense por al mirall. Moments més o menys fixats a foc en el calendari vital que t’inciten -de millor o pitjor grat- a passar comptes amb tu mateix, a fer balanç del que va ser, del que hagués pogut ser, i de tot allò que afortunadament encara queda per fer. T’adones que als vint tot és possible si no fos perquè massa sovint la multiplicitat de camins possibles t’impedeix triar amb cura i la manca d’experiència t’empeny a l’assaig i error sistemàtic. Als trenta, el rellotge vital es desperta i comences a pensar en allò que ha de ser fet, i que ha de ser fet ja. Les presses no et deixen triar amb cura i la precipitació obvia l’assaig i error, escollint massa sovint el que toca i no el que volem -si és que sabem mai realment allò que volem-. Als quaranta has d’aprendre a deixar coses enrere. Assumir que ja mai seràs una estrella del rock. Un munt de possibilitats -ni tan sols explorades- es deixen de banda, perquè l’edat comença a viure’s com un llast, i sovint es converteix en una excusa per evitar el risc. Als cinquanta t’adones que el camí fa baixada. Als seixanta que no calia córrer tant, als setanta que ens preocupem massa de coses sense importància. Ens cal arribar al final del camí per veure que no hi havia premi a la meta, sinó en el viatge. I molts amb les presses no ens adonem que val la pena reduir la velocitat per poder mirar el paisatge per la finestreta.
Aquest bonic i curt viatge -fins que es demostri el contrari- només és d’anada.
