Arribo al país envoltada d’obres més o menys endreçades que m’obren el pas des de la duana de la Farga de Moles. Les benzineres, a banda i banda de la vorera, no conviden a pensar en un país de muntanya, però com que és força barata, aprofito per omplir el dipòsit. Intento arribar al meu hotel, però les indicacions no són gens clares. He fet tres tombs abans de rendir-me i demanar a una noia que semblava del país –no ho era perquè no parlava català– que m’indiqués per on havia de tirar. Al final resulta que estava més a prop del que em pensava. Descarrego l’equipatge i demano a la recepció quines activitats es poden fer en aquesta època de l’any i m’adrecen a l’oficina de turisme, que tot i no estar gaire cèntrica –he de tornar a demanar a un parell de persones fins arribar-hi– està molt ben equipada. Surto ben farcida de papers plens de verd i romànic. Decideixo prendre un cafè mentre destrio entre la variada oferta lúdica i cultural, però el fum concentrat del bar em dissuadeix d’esmorzar tal com tenia previst. Les botigues ja han obert les portes, però no es veu gaire gent pel carrer. Decideixo fer una ruta per les capelles romàniques que tant ben retratades surten als fullets. Però després de molts tombs i diverses negatives m’hauré de conformar amb els fullets. Estan tancades i només es visiten a l’estiu. Els dilluns són un mal dia per als museus, i les estacions aquests dies no ofereixen ni activitats d’hivern, ni d’estiu. Al final, em dedico a fer un tomb per les mateixes franquícies que veig cada dia davant de casa. No calia anar tan lluny per un no-res.
