Què difícil ha de ser que et toqui governar en èpoques difícils com la que avui ens toca viure. Lluny queda el desgovern basat en globus bomba- que no sonda- amb què ens obsequiaven els governs precrisi i que consistien en parlar d’algun macroprojecte sumptuós cada cop que no es volia parlar del que realment tocava.
No farem llenya de l’arbre caigut. Tots sabíem que estàvem fent el ronso i així ens va ara. La situació és la que és i al pas que anem es morirà de vella que no d’antibiòtic.
Perquè aquesta és la sensació que té molta gent. Que hi ha molta feina a fer, molta feina urgent. Que calen aquells canvis estructurals que ens van prometre però que ningú no vol que li afectin a ell ni al seu petit tros. Que s’han de plantejar i tirar endavant temes urgents i donar solucions a qui més ho necessita i que tot és massa lent.
Que cal reformar el sistema sanitari, crear un marc fiscal just i sense esquerdes, que els de sempre passin pel tub de forma proporcional al que tota la resta hem estat fent fins ara, i que tots, i això inclou funcionaris i molt especialment policies, hem d’entendre que els drets adquirits són tant irrevocables a la pública com a la privada. És a dir, que s’ha acabat. Que és injust, que és una pena i que tot el que vulguis, però que s’ha acabat.
Ara, també s’hauria d’haver acabat el donar peixet als bancs, donar marge a les grans empreses i aplicar moratòries esbiaixades sobre la marxa. De la mateixa manera que si no es poden pagar segons quines coses també s’hauria de remirar amb molta cura la necessitat real de fer una altra rotonda a Prada Casadet, per posar un exemple fàcil de com hi ha coses que estan bé, però que potser ara no és el moment. Com tantes altres.
Ara no és un bon moment per governar. És com si tots els grans de blat de moro comencessin a despertar i a saltar de la paella al mateix temps. També és cert que no sembla que ningú es bellugui prou bé ni prou de pressa per recollir les crispetes que cauen al terra. Però que ningú pateixi. L’oposició està en línia amb el govern, i tampoc sembla que estigui fent la seva feina. A part de queixar-se és clar, això ho sabem fer tots. Jo la primera. Però és que ja ho diuen, ningú és Perfecte.