M’he jugat un gintònic amb un amic català que els andorrans –el Govern d’Andorra– no es mullarà públicament abans de la consulta catalana –si és que se celebra–. De fet, em sento una mica culpable perquè sé del cert que tinc la juguesca guanyada. Andorra no dirà ni sí, ni no, fins que el tema no estigui resolt. En un sentit o en un altre. Per prudència, per respecte, per sentit comú… però sobretot perquè forma part del tarannà nacional: i per una vegada, hi estic d’acord. Una altra cosa, és aquesta por atàvica que sembla que té tothom a dir públicament que un poble serà el que vulgui el poble que sigui. El dret democràtic a l’autodeterminació, el dret a decidir em sembla tan obvi que els matussers intents per invisibilitzar respostes institucionals assenyades em semblen esperpèntics. Som petits, i porucs. Imprescindible qualitat –digues-li prudència atàvica– per sobreviure. Jo entenc que som propers. Que tenim arrels comunes. Però també recordo com Catalunya ha jugat quan li ha convingut amb la carta de la sobirania nacional sense demanar-nos l’opinió. Em sembla recordar que era Artur Mas qui es va tirar de la moto reclamant que els esportistes catalans competissin sota bandera andorrana als Jocs Olímpics. Com que Òscar Ribas va obrir un TN per parlar català a les Nacions Unides o es va adoptar Eurovisió i la Marta Roure com una qüestió pròpia, quan no ho era. Som cosins, però continuem sent uns desconeguts quan es tracta de respectar allò que aquí ens agrada tant i anomenem: especificitats. La història ens recorda que tan d’imperialista va ser Felip V com Jaume I.
Fent l’andorrà
20 gen. 2014 | Uncategorized @ca | 5 comentaris
5 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.
Jo, més q ingerències, veig que Catalunya sempre ha envejat Andorra i s’hi ha emmirallat. Però jo no sóc gaire objectiu en aquest tema i segurament tens raó. Amb el teu escrit entenc una mica millor el pq de fer-se l’andorrà. Gràcies 🙂
No penso que Andorra s’hagi de posicionar a favor de la independència, però si de la consulta com a mecanisme democràtic. Estic mes que fart de la por que tenen els polítics en donar la veu al poble.
Del tot d’acord amb tu, Andreu.
Gracies per comentar Marc!
Interessant article que posa el dit en una qualitat específica del fer l’andorrà parlant en veu alta d’un comportament col.lectiu que ens caracteritza.
I quin paper tindria Andorra en una eventual Europa on Catalunya fós Estat ?
Normalment, no estic gens d’acord amb els teus articles i les teves opinions però, per un cop, he de reconeixer que tens tota la raó!