M’he jugat un gintònic amb un amic català que els andorrans –el Govern d’Andorra– no es mullarà públicament abans de la consulta catalana –si és que se celebra–. De fet, em sento una mica culpable perquè sé del cert que tinc la juguesca guanyada. Andorra no dirà ni sí, ni no, fins que el tema no estigui resolt. En un sentit o en un altre. Per prudència, per respecte, per sentit comú… però sobretot perquè forma part del tarannà nacional: i per una vegada, hi estic d’acord. Una altra cosa, és aquesta por atàvica que sembla que té tot­hom a dir públicament que un poble serà el que vulgui el poble que sigui. El dret democràtic a l’autodeterminació, el dret a decidir em sembla tan obvi que els matussers intents per invisibilitzar respostes institucionals assenyades em semblen esperpèntics. Som petits, i porucs. Imprescindible qualitat –digues-li prudència atàvica– per sobreviure. Jo entenc que som propers. Que tenim arrels comunes. Però també recordo com Catalu­nya ha jugat quan li ha convingut amb la carta de la sobirania nacional sense demanar-nos l’opinió. Em sembla recordar que era Artur Mas qui es va tirar de la moto reclamant que els esportistes catalans competissin sota bandera andorrana als Jocs Olímpics. Com que Òscar Ribas va obrir un TN per parlar català a les Nacions Unides o es va adoptar Eurovisió i la Marta Roure com una qüestió pròpia, quan no ho era. Som cosins, però continuem sent uns desconeguts quan es tracta de respectar allò que aquí ens agrada tant i anomenem: especificitats. La història ens recorda que tan d’imperialista va ser Felip V com Jaume I.