Amb sort, prop d’una tercera part de la nostra vida la passarem treballant.
Vendrem el nostre talent, esforç i temps a canvi d’un salari- no sempre just ni proporcional- amb el qual garantir-nos -amb més o menys marge- un sostre, un plat a taula i el més necessari per tirar endavant en una societat- la nostra- que quantifica l’èxit en paràmetres -tan absurds com consensuats- com ara el model de cotxe que condueixes o la roba amb què et vesteixes.
Els diners defineixen el teu estatus. És difícil escapar-se’n.
Així, aquells que hem heretat – a manca de patrimoni- allò que deia que la feina dignifica i que ens guanyarem el pa amb l’esforç del nostre front, ens trobem amb la paradoxa de veure com, malgrat continuem corrent dins la roda del hàmster -de casa a la feina i de feina a casa- algunes veus ens parlem de reduir jornades i d’aprendre a conciliar.
Només cal veure les noves generacions que tot just ara miren de fer-se un espai en el mercat laboral. Parles amb ells i molts demanen temps per viatjar, més festius, més facilitats per poder treballar, sí, però també per poder gaudir de la vida.
I fan ben fet. Els temps estan canviant. Les professions canvien i ens demanen que ens sapiguem adaptar a un món en què les persones cada cop serem més substituïbles en segons quines feines.
La manera de treballar evoluciona. Cada cop -en segons quins oficis- es valora més la feina feta que les hores que hi passes. I aquest canvi és irreversible.
Com en tot, caldrà saber aprofitar els avantatges d’una manera de fer, que premiarà -si ho sabem fer bé- el talent per sobre la mediocritat.