Els periodistes sovint pregunten, amb una mica de sort, escolten. I a vegades, fins i tot, tenen coses a dir, i les diuen.
És el cas de Jaume Barberà, que com si hagués fet catarsi de tantes converses plenes de sentit avui ens diu que s’ha acabat el bròquil, que ja està bé de fer el longuis i que o comencem a canviar nosaltres les coses, o continuarem igual.
Igual de manipulats, d’enganyats, d’alienats, i sobretot, d’irresponsables.
Començant per la feina del periodista, tant desprestigiada, tant prostituïda, tant mancada. Mancada de recursos, de credibilitat, d’ètica, de suport. Sobrada de  peatges, d’interessos polítics o publicitaris, de desinformació, de gent poc i mal formada de poca curiositat, de poca dedicació, de moltes hores, de pocs mitjans, de professionals que amb sort aspiren a ser becaris.
Periodisme que confon les filtracions amb la investigació, que publica al millor postor, que es ven als globus sonda i que coqueteja obertament amb el poder.
Un exercici savi i demolidor el de Jaume Barberà.
Que comença valorant el periodisme, però que de retruc parla de persones que han sabut veure més enllà de les obvietats, del canvi de paradigma que s’obre davant els nostres ulls si sabem aprofitar-lo o si, ans el contrari decidim que amb tenir feina i sostre ja estem coberts i continuem fent de xaiets d’un sistema amb fam de llop.
Avui en parlarem d’aquest bròquil que amb els anys ha deixat de florir-se per acabar esgotant la paciència de Barberà, en un nou crit de reflexió, encara que soni a oxímoron. Perquè no tota reflexió s’ha de fer en silenci, de la mateixa manera que la passivitat no ha estat mai un bon aliat per sobreviure. No en condicions, si més no.
Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.