Una nena iemenita de vuit anys mor a causa de les ferides internes que li produeix el seu marit – de quaranta anys– en la seva nit de noces. Es deia Rawan. El govern del Iemen no volia violar la llei islàmica fixant una edat mínima per al matrimoni. El marit no va poder esperar a exercir el seu dret, ni els pares ho van evitar. Un cap d’Estat posa l’obediència a Déu per sobre de les lleis i els parlaments davant la passivitat dels governants que se l’escolten impertèrrits, oblidant que el marc que ens empara a tots és la democràcia i no el dret diví. Ignorant –uns i altres– que la fe és un sentiment personal i no una forma de govern. Les faccions rebels de Síria i el govern d’Al-Assad s’acusen mútuament d’haver gasat més de mil homes, dones i nens mentre la comunitat internacional planeja com a resposta un atac armat per posar fi a la violència al país. Si tornen les armes que no han fet servir potser els perdonen. Centenars de milers de persones es donen la mà per reclamar la independència de Catalunya, mentre Espanya fa una fugida endavant reclamant Gibraltar i prenent cafès amb llet, això sí, molt relaxadament. Gràcies als esforços de la Unió Europea, Alemanya comença a sortir del forat. La resta continuem pagant una crisi per sobre de les nostres possibilitats. Bancs amb causes pendents per vendre preferents sense haver-ne informat els seus clients ara fan campanyes perquè confiïs en ells i en el futur. No són campanyes retroactives. Amb l’excusa de la crisi, es treballa més, en pitjors condicions i sense garanties. Però almenys tenim feina. Si és que ens queixem de vici.