Les olors –diuen els experts– tenen més poder evocador que les fotografies. No sé si serà veritat, però les olors no deixen de ser un d’aquells sentits que no podem controlar. Tanquem els ulls quan no volem veure alguna cosa; ens tapem les orelles quan no volem sentir; podem callar, inhibir-nos del nostre entorn… però encara que no en siguem conscients –o potser per això mateix– hi ha olors que queden registrades dins nostre i que ens sorprenen quan menys ens ho esperem. Les reconec quan es retroben amb l’exterior… com el perfum d’un vell amor que creies oblidat i que t’ar­riba de sobte entre la gent i enmig del carrer. I de sobte, recordes… –i a vegades és una putada–. Recordo l’olor de mar de la vella casa de pescadors en la qual vivia quan tenia tres anys. Recordo l’olor de l’escola, barreja de plastilina, mercromina, borra de llapis i crits de nens. Recordo l’olor de llibretes noves, que em prometen periòdicament que no tot està perdut, que sempre tenim una pàgina en blanc en la qual escriure. Recordo l’olor del primer petó, de mil coses que m’agrada ensumar, com les torrades recent fetes, dels peus dels nens petits, de la vainilla, dels gauffres, del salnitre, de la terra humida, de la roba neta, de casa, de mama… I també hi ha olors que em retornen de patac als forats en els quals he caigut. Perfums de desengany, de nits frustrades, pudor de retrets, de desamor, flaire de melangia, d’impotència, fortor de dolor, d’enyor… tots aquests sentiments tenen per a mi una olor ben definida. Quan canvio de perfum tinc clar que s’acosta una època de canvis.