Mai havia estat tant complicat sortir a fer un beure.
Des que vaig decidir tenir cura de la meva alimentació vaig topar de ple amb el mur dels usos i costums, i de vegades suposa una paret força impertinent.
Ens aixequem i fem un cafè amb llet, una coca-cola – zero- si fa calor, o una tònica, o un prenem un bitter a l’aperitiu. Per dinar un vinet, o una cervesa, i després del cafè o el talladet, n’hi ha qui encara s’atreveix a fer una copeta.
A l’estiu un granissat, una xocolata desfeta a l’hivern, la llet amb colacao dels petits i el xampany per brindar en ocasions especials.
Aquest entramat- força alcoholitzat, val a dir- es fa de mal gestionar quan t’adones que les begudes ensucrades son molt nocives, que l’alcohol- d’una bona cervesa o un vinet- és per a ocasions especials i que tota la resta té més contres que pros.
Però és clar. Continues fent del “prendre algo” un acte social de primer ordre i et resisteixes a fer sempre una aigua- amb gas o sense gas-.
Al final del camí et trobes que la majoria de cafeteries no tenen llets vegetals, i quan en tenen sempre són de soja- no sé què és pitjor-. Que les infusions, per molt que s’hagin posat de moda, solen ser dolentes, resseques o de bosseta- o les tres coses-.
Que no et ve de gust prendre més camamilles, que t’agradaria poder triar entre un cafè de cereals, una llet d’arròs amb farina de garrofer o una infusió de fonoll i anís. O llimonada de veritat, sense sucre.
Arribats a aquest punt és quan amics i coneguts et miren amb cara de pena i pensen que potser ho estàs portant tot una mica a l’extrem. Potser sí.
Una cosa és saber què et convé, i l’altra trobar-ho allà on ho busques. Qüestió de temps. D’un temps ençà, comencen a haver alguns llocs on demanar llet de civada no és una heretgia. Ho són els preus, això sí, però aquesta ja és una altra història.