Les parelles homosexuals han de tenir els mateixos drets que les heterosexuals. Fins i tot en l’àmbit de les adopcions. És la posició del govern i la de bona part dels països civilitzats, que ningú pensi que estem sent transgressors. Malgrat els prejudicis d’un nucli dur reaccionari, el respecte a la persona –al marge de la seva identitat sexual– sembla que també arriba a casa nostra. Ser homosexual no és una malaltia. Ser homosexual no és ni una perversió, ni un vici. Ser homosexual no es transmet ni per actitud, ni per educació. El 99% de nois i noies homosexuals s’han criat en famílies heterosexuals. I el principal problema que han tingut en molts casos ha estat la por al rebuig. Els valors humans, la decència, l’honestedat, la generositat i la capacitat d’estimar no estan vinculats a l’orientació sexual. Si l’objectiu últim del matrimoni és tenir fills, per què no dissolen els vincles matrimonials entre les parelles estèrils? Per què no es condemna el sexe en la vellesa? Per què hi ha capellans amb fills? Si els nens i nenes tenen dret a un pare i a una mare, què fem amb aquells pares i mares que en algun moment i –sense caure en cap delicte– van desistir de fer la seva feina? Els nens i nenes tenen dret a ser estimats, a créixer sans en un entorn segur i harmònic i que els ajudin a esdevenir persones autònomes i útils per a la comunitat. Si tenen dos pares, dues mares, un pare i una mare, dos avis o viuen en una família reconstituïda avui és més problema de qui mira que de qui ho viu. Les lleis haurien de donar resposta als ciutadans, no als prejudicis.