Cada cop m’incomoden més els paral·lelismes que trobo entre el govern popular a Espanya i el govern demòcrata andorrà. Recentment, tant Espanya com Andorra han aprovat lleis que volen emmordassar la població sota l’empara d’un mal entès sentit de l’orgull ferit. Paral·lelament, la qüestió de l’avortament ha estat focus de la seva atenció durant la darrera legislatura. Uns perquè la volien fer més restrictiva, altres perquè no volien que deixés de ser-ho. Uns i altres han vist de forma desigual com qui mana, mana. Encara que no en tots els casos sigui el poble. Ara, Andorra obre la porta al fum en els casinos. Un pas decidit contra la salut amb l’objectiu d’afavorir el benefici econòmic d’uns quants. Neoliberalisme maquillat de fals interès públic. És el que és. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, quan vingui a Andorra segur que tindrà molt interès a saber com s’ho fa el cap de Govern d’Andorra, Toni Martí, per assolir tot allò que a ell li posen tan difícil a casa seva. Qui sap? Potser aquesta trobada buscada amb l’excusa de signar un CDI –qualificat d’apocalíptic per uns quants– el que aconseguirà no serà un gran canvi en la política nacional, sinó un gir en la política espanyola, vist que les coses no els acaben de rutllar com ells voldrien. Segons amb qui parli, Rajoy potser torna a casa seva convençut que això dels sobres és microcorrupció, que les aspiracions independentistes es resolen donant més poder als ajuntaments i que Rodríguez Zapatero podria ser un bon número dos de cara als propers comicis.
Coses més rares s’han vist.