Ja ha arribat l’estiu. Aquest any hem perdut els referents que – fins ara- ens permetien percebre de forma progressiva el pas de les estacions: el final de curs escolar, la revetlla de Sant Joan i el bon temps.
Ens vam tancar a casa amb l’anorac posat, i n’hem sortit amb xancletes. El final de curs ha estat estrany: moltes nenes i nens van tornar a casa el 13 de març i encara no ens hem fet a la idea que el curs s’ha acabat.
Les fronteres ja estan obertes, ja tenim la llista de material escolar pel curs vinent i progressivament anirem reprenent el pols de la quotidianitat: cada dia més gent pel carrer, més botigues obertes, i més ganes de retrobar-nos amb els amics i gaudir de les terrasses.
Celebrem el compte enrere pel que fa al nombre de les persones afectades, les altes hospitalàries i el civisme general. Però encara no acabem – i no podem- baixar la guàrdia, davant les notícies de rebrots a Lleida i la Vall d’Aran.
Comencem a planificar les vacances- aquells que encara en tenen-, amb sentiments contradictoris: ganes de sol, d’escampar la boira i una certa recança davant els destins massificats o la perspectiva d’agafar un avió.
Treballar a casa ha suposat un repte, tant a nivell logístic com de gestió personal. Ens hem adonat que les cases no sempre s’han fet per viure-hi, i que no podem confondre teletreball amb disponibilitat absoluta.
Al final, ha resultat molt fàcil prescindir del contacte físic amb els desconeguts, tant, com difícil ha estat renunciar a les abraçades dels amics.
L’únic que sabem del cert és que els canvis són disruptius i que el passat ja no existeix.