A les portes d’un nou estiu.
De les somiades vacances. De converses i pàgines on deixar-se caure per perdre la noció del temps. De migdiades decadents, de vermut i olives a la fresca i peus en remull. Al final, la felicitat no és més que una treva.
Un parèntesi a la desgràcia aliena, a la xafogor dels camps de refugiats, al fred d’un mar hostil, que t’embolcalla de plàstics i morts mentre t’untes de protector solar, com si la cuirassa cosmètica et pogués aïllar de la consciència.
Ja paro. Ja parlarem de morts al setembre. D’injustícies, i de lluites perdudes. Mentrestant el bressol dels dies t’acomboia mentre desconnectes de la rutina i comences a confegir nous reptes i projectes. Sobretot per aquells que encetem els anys al setembre.
Moment de balanç. D’un any trepidant. Mentre el cap s’entesta en completar un sudoku imperfecte. Un any més, assumeixo que els plans només quadren sobre paper. I no passa res.
Dies sense xarxes, sense fotografies que distorsionin la memòria, sense rellotge, sense pautes. Tot just per trobar-les a faltar. No m’enganyo, al final, mantenir el ritme et permet no caure.
La llista pendent de llibres impossibles és tant gran que he optat per no agafar-ne cap. Tret dels tres que passejo com una declaració d’intencions. Aquí dormen, al peu de la gandula, entre esquitxos de sal.
A la caça de la vitamina D i de menjar peixet vora el mar. De regalims de síndria, de sentir el passar de les hores sense lluitar per retenir-les. Dies de veure sortir el sol sense pressa i sense son. Retrobar-me, retrobar-te. A la fi, aquest és l’únic objectiu de la pausa.