Caldrà que a Casa de la Vall hi hagi alguna cosa més que bones intencions, i caldrà que hi arribin aviat. I és que comença a ser cansat, reiteratiu i sense gaire sentit, comentar dia rere dia l’estat –agònic- de la cosa pública. Uns que presenten propostes, d’altres que diuen que no estan bé, i uns altres que diuen que ja se les miraran. Si fa no fa, el mateix discurs repetit els darrers sis mesos fins a la nàusea, amb lleugeres variacions en el to i en la varietat dels exabruptes que es dediquen, els uns i els altres, a través dels mitjans. Dit això, arriba un moment en què ja gairebé em seria ben igual el que passés… si no fos perquè en depenen massa coses de tot plegat. De si arriben o no a punt d’entesa en depenen un grapat de lleis, avui bloquejades, de si decideixen anar o no a l’una, en depèn un pressupost –escarransit però imprescindible–, de si arriben a parlar el mateix idioma en depèn que no haguem d’anar a eleccions anticipades, el que seria el reconeixement públic de la incapacitat d’uns i altres de fer front als designis del seu electorat. I tot plegat amb resultats no gaire engrescadors, ja que costa preveure cap on es decantarien els resultats d’uns nous comicis més enllà d’albirar el més alt índex d’abstenció registrat a la història del país. O potser no. Vés a saber. Tal com estan les coses, arriba un moment en què ve més de gust deixar de banda la política i parlar de coses serioses, com ara la renovació de Guardiola, del nou nas de Belén Esteban o del secret intangible de l’escudella barrejada, que mira, tant per tant, almenys alimenta.
