L’escrache va nàixer a l’Argentina per assenyalar els militars implicats en la dictadura. Familiars de desapareguts es plantaven davant la porta dels responsables militars i polítics de l’època i d’aquesta manera –pacífica però força incòmoda– els assenyalaven amb el dit, per fer palès que, si bé la justícia no els condemnava, ells sabien que eren culpables.
Avui, escrache és el nom amb què és coneix l’acció de protesta consistent a acompanyar els polítics allà on vagin per fer palesa la disconformitat amb les seves accions o innaccions en l’àmbit públic.
És el que fa aquests dies la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Espanya. Els populars catalans, agafats en falta, acusen els manifestants d’utilitzar tècniques de kale borroka i els titllen gairebé de terroristes. Una burda estratègia per deslegitimar les protestes dels ciutadans sense ni tan sols entrar a valorar la legitimitat de la causa.
Els afectats diuen que l’autèntica kale borroka és la que és produeix en desnonar una família i deixar-la al carrer. I això ho diu la PAH, però també ho diu el Tribunal d’Estrasburg, que ha condemnat les pràctiques dels desnonaments i les abusives clàusules bancàries hipotecàries espanyoles. La crisi internacional radicalitza les postures i obliga més que mai la classe política a assumir que està al servei del poble, que les seves decisions han de servir per millorar la vida als ciutadans i no per impulsar la seva trajectòria professional. Per si algú no ho té encara prou clar, les institucions i les lleis estan al servei de la ciutadania. I no a l’inrevés.
No ho recordarem mai prou: “Per si algú no ho té encara prou clar, les institucions i les lleis estan al servei de la ciutadania. I no a l’inrevés.”!
Felicidades Noemi,este articulo que has escrito deberia ser traducido al castellano enviado a diferentes periodicos españoles . Es realmente kafkiano ,que los politicos quieran conventir a las victimas en verdugos ,y como tu Noemi apuntas ,sin realmente entrar a valorar el verdadero problema de fondo. Asi esta el mundo ,,una pena! Sabes Noemi que me entristece de todo esto que estamos viviendo a nivel mundial? el hecho de que realmente poco a poco y en algunos paises mas que en otros el los politicos estan haciendo que la crisis vaya desapareciendo ,pero lo estan haciendo insistiendo el recuperar el sistema, no quieran cambiar el sistema ,y ya veras ,,nos recuperaremos tarde o temprano ,pero el sistema sera el mismo, a los politicos y a los grandes capitales no les conviene cambiar de sistema. Para mi el drama de todo esto es que volveremos al sistema de siempre ,y ademas el espiritu critico de la ciudanania seguira siendo inferior al que deberia ser para no seguir votando a los de siempre ,y a la que la gente vuelva a recuperar minimamente una vida que le permita vivir ,sin aspirar a mas que matarse trabajando ,haciendo horas y horas ,endeuados en una hipoteca que acabaran por pagar sus hijos ,sus nietos ,etc etc ,el sistema seguira siendo el mismo ,,y los politicos y grandes capitales se reiran de nuestra ignorancia ,de nuestra incapacidad para que el sistema sea otro que favorezca a la mayoria y no a una minoria .Ellos ,son lo que siempre ganan ,total la cosas se recuperara y politicos y demas ,diran ,,total esta crisis ha dejado en el camino unos cuanto parados ,,desahiciados ,algunos suicidios ,mas pobreza ,pero aqui estamos de nuevo nosotros, con nuestro sistema ,que hemos sido capaces de recuperar ,y diran que es el mejor de los sistemas ,,porque la gente vuelve a comer ,y a trabajar. Noemi, pienso que vivimos hoy dia en un mundo donde la implicacion de la clase periodistica es fundamental ,yo diria que clave, si se quiere mover conciencias ,y abrir los ojos a gentes que aun piensa que bueno que de esta se sale ,sin ver que el verdadero problema no es salir ,,si no cambiar el sistema . Tu animo Noemi a que sigas denunciando las injusticias no solo en españa ,,si no en andorra y alla donde sepas que se dan abusos por parte del poder . Estoy convendido que vivimos en un tiempo donde la implicacion de la clase periodista es clave y necesaria. Un saludo.
On és el botó “m’agrada”? Molt d’acord amb l’article i els comentaris!
Hola Enric, en primer terme celebro que compartissis els comentaris que vaig fer al bloc del Gabriel Fernandez de divendres passat. Gràcies. No et pensis pas que tot el que vaig dir a nivell de criteris u opinions jo mateix ho tingui molt clar, es tracta d’idees sobre les que vaig reflexionant i encara no les veig tot lo diàfanes que voldria, però les vaig exposar animat per la teva exposició sincera i que comparteixo en actituds. Desprès de nedar molts anys a contracorrent, de tant en tant, quan et trobes alguna rara avis que també ho fa, llavors et sents menys incomprès. També em va fer content que podéssim aconseguir que per segona vegada AE3 no devalués el seu gran esperit crític utilitzant en els seus comentaris el vocable “publucho” per referir-se a Andorra.
Si em permets, Enric, avui discreparé amb tu. Reclamo el dret a poder ésser més utòpic: Polítics i el 1% dels megarics (aquells que acumulen al voltant de 1/3 de la riquesa mundial), ja s’han passat massa de la ratlla, massa com per a que la gent no es reveli. A més, ho fan sense sentit, perquè aquesta incommensurable riquesa, generalment no els dona més felicitat tal i com tu comentaves l’altre dia, però per contra genera molta desgràcia, probablement innecessària. Vull creure que un mon més just és possible, m’explico:
Hipòtesi: La meva experiència vital (no necessàriament extrapolable), doncs possiblement no compartida majoritàriament en quin cas la meva percepció seria errònia, m’indueix a pensar que la política ten un poder de seducció especialment important per aquells d’entre nosaltres amb menys principis ètics i amb més defectes de comportament (embusteros, manipuladors, prevaricadors, egocèntrics, egoistes, avariciosos, presuntuosos, etc.). El poder polític, al meu entendre, actua com un iman que els atreu cap als partits polítics, i un cop allí, els pitjors d’entre ells sovint son els quins arriben i es perpetuen en la cúspide. No obstant, amb honroses i brillants excepcions. Espero que se m’entengui, estic parlant en termes estadístics. És a dir, considero que hi ha un biaix considerable en la mitjana poblacional entre el patró de comportament del col•lectiu dels polítics respecte de la resta de la població. No ho tinc tant clar, però m’inclino a pensar que en els països llatins aquesta diferència encara és més important que per als nòrdics. Si aquesta hipòtesi fos certa, implicaria que aquestes persones no tenen les aptituds que millor permeten gestionar l’interès general de la comunitat, cal doncs substituir-les u obligar-les a canviar per recuperar el civisme de la col•lectivitat.
Implementació: Encetar un moviment popular, lliure de polítics, però amb finalitats polítiques només a curt termini, per canviar-los-hi les regles del joc. Justament el que a tu et fa por que pugui arribar a passar. Es tractaria de que aquelles persones sense vocació política però amb inquietuds o indignació, que no hagin estat mai en política activa, es posin en política per canviar la legislació que dona privilegis als polítics i als poders fàctics, manllevant-los a la majoria silenciosa. També i sobre tot, fer una justícia que honori al seu nom. No és acceptable, per exemple la lentitud de la justícia a Andorra, que la fiscalia no actuï d’ofici destapant les corrupteles que tots sabem, etc. No és casual que el Consell Superior del Poder Judicial estigui majorment copat per mamuts polítics. No hi ha una independència real. Un cop canviades les regles del joc, fetes més justes, equitatives i cíviques, el poder es tornaria a lliurar als partits polítics tradicionals, però amb major supervisió per part de la plebe.
Sense embuts, el que estic proposant és una lluita de classes pacífica i democràtica. Dany col•lateral: durant alguns anys s’hauria de prescindir d’aquells brillants actius que també hi ha en política. Solucions mixtes segurament també serien factibles. Per poder tenir un mínim de garanties d’èxit, cal pensar-ho amb serenor, seny, i estratègia, doncs els enemics son molt més poderosos, però no hauríem de tenir por ja que som 99 vegades més nombrosos que ells.
Penso que d’aquí a molt poc serà el moment adequat, llastimosament considero que cal deixar que l’assumpte es degradi encara una mica més, per a que el càstig sigui suficient per arribar a motivar a aquells menys crítics d’entre nosaltres als que et refereixes que continuen votant i perpetuant als mateixos de sempre. Llavors serà el moment d’actuar.
Si fóssim capaços d’encetar un moviment d’aquestes característiques al país, que podés servir d’exemple, llavors, juntament amb Islàndia, aconseguiríem accessòriament reivindicar a la comunitat internacional el dret a la politicodiversitat dels petits països. És a dir, que ens respectin i ens cedeixin certs privilegis que les petites comunitats necessitem per viure, senzillament perquè els podem ésser d’utilitat en quant a laboratoris de proves sociològics a gran escala. Penso que això seria major garantia de supervivència del país, que no pas l’etiqueta de “paradís fiscal”.
Es evidente JD1 que en lo esencial coincidimos ,,y me parece muy acertada tu frase de que se trata de una lucha de clases pacificas .Fijate JD1 ,estos dias que no has dejado Jose luis Sampedro ,seguramente conoces de sobras su obra ,el bien apuntaba en la misma direccion que tu lo haces ,y algo muy interesante que el decia era que la utupia rara vez se alcanzaba ,pero que era y es necesaria imaginarla y luchar por ella para saber en que direccion nos tenemos que dirijir . Enfin es siempre un placer el intercambio de opiniones y el coincidir en muchas de ellas contigo . Un saludo
Us llegeixo i m’adono que cada cop som més els que creiem que hi ha altres maneres de viure. Que encara es pot confiar en la raça humana. Que l’intercanvi d’idees – sense insults- no només és possible sinó que és enriquidor i que una de les millors coses d’escriure aquests petits articles setmanals són les vostres aportacions ( coincidim o no en les opinions)
Moltes gràcies per comentar 🙂