El 2015 serà recordat –si més no pels periodistes que ens belluguem a banda i banda de la frontera– com l’any de les eleccions. Generals, municipals a la Seu, el 27-S i al desembre, comunals, si a ningú se li estripa res i no hem de convocar alguna altra cosa ens els propers tres mesos. Que tot podria ser. Entrem en dinàmica electoral. Amb aquells tics que ens acompanyen a uns i altres, com un ritu iniciàtic que es repeteix una vegada i una altra, sense temps però, d’oblidar-lo d’ara a la propera cita electoral. Gestió de la programació, que tothom hi tingui cabuda i que aquest espai encaixi amb l’estratègia més o menys definida, més o menys encertada dels caps de comunicació dels equips de campanya. I que els candidats els facin cas, que aquesta ja és una altra història. Veurem, una vegada més, com els assessors del dia a dia serveixen igual per obrir les portes i portar un cafè, que per aprofitar les hores de feina per redactar programes electorals. Veurem com els estirats es tornen amables, com els superbs prescindeixen dels mitjans, perquè ja s’ho creuen guanyat. I el pitjor és que sovint és cert. Mira, almenys no se n’amaguen del poc que els importen els electors. I així, anirem fent: encaixant entrevistes monotemàtiques, debats avorrits i propostes repetitives per complir l’expedient de mitjà plural i proper a la ciutadania curull de candidats que amb prou feines saben llegir en veu alta. Cada vegada entenc més els que no creuen que aquesta sigui la millor forma de triar els nostres representants. És clar que de moment no sembla que en tinguem cap altra.