Avui els amics en parlem com l’home de fermes conviccions i verb afilat. Bé, el verb afilat el recorden més els seus adversaris polítics, que tenien en ell el millor enemic possible: poderós però franc. Mai per l’esquena, sempre de cara.

Aquest era un dels seus trets distintius. La franquesa, la fermesa de les seves idees, i la coherència de tots els seus actes amb allò que deia i pensava. Una rara avis. Dins i fora la política.

Impulsor de Caldea, parlamentari, ferotge defensor de la socialdemocràcia, fundador del PS, amic dels seus amics, i lapidari detractor de tots aquells que s’havien quedat pel camí de la comoditat o el clientelisme, fossin o no del partit.

Però en Cisco era moltes altres coses. Culé de cor, apassionat de la cuina italiana i dels formatges potents, devorador de llibres, amb un fi sentit de l’humor, enamorat de la dona, de la cuina de la cunyada, orgullós del seu fill i embadalit per les ocurrències de la seva neboda, rebel amb la seva fràgil salut, de la qual no li agradava parlar. Sorneguer, l’esquivava dient que hores d’ara només li faltava la prova de l’embaràs i l’autòpsia, que de la resta de proves possibles ja li havien fet totes. I tot i això continuava endavant. Com un toro- que diu en Jordi Font-. Perquè cabut i treballador n’era un tros.

Brusc a vegades en el gest, però amb precisió amorosa de cirurgià quan es tractava de la gent que estimava, de les roses, de la terra.

Perquè en Cisco ha estat un home que per sobre de qualsevol altra cosa s’ha sentit profundament connectat a la terra. Al tros, a les seves roses, als seus afectes.

Una sensibilitat profunda, continguda, atrapada entre les lletres dels escrits i poemes que es resistia a passar a l’ordinador, i que compartíem escrits a mà, perquè segons ell, la seva impressora era molt tímida.

Dijous havia de venir a la tertúlia. L’havíem enredat, com li dèiem sovint a la ràdio. Per primera vegada en tots aquests anys, no arribarà a l’hora.

“Déu, si és que hi sou

i em volguéssiu avisar quan m’arribi l’hora

No us demanaria un any per fer aquell viatge

ni cap barrabassada de les meves,

ni tan sols una hora per viure-la amb Ella,

i menys encara la vida eterna.

Només deu minuts.

…

Només deu minuts,

per abraçar l’estaló de l’era de casa

i fregar la galta al fust

i deixar-hi la meva escalfor

– que no m’oblidi desseguit!-

i veure la vall que estimo…

i després, si voleu, em llanceu a l’infern.

Si em deixeu acomiadar-me,

jo no la vull per a res, la vida eterna.”

Francesc Casals