Aleshores els cotxes eren molt més petits que no pas ara. En un sis-cents hi cabia tota la família, sense cadiretes, ni airbags. A empentes i rodolons enfilaven la 1313, fins arribar a la frontera andorrana. Una carretera deixada i malgirbada. Com ara, però més estreta. “Esteu en terra Andorrana, benvinguts”. Una afirmació que tenia un no sé què de balsàmic, de protector. Hores de cua fins aparcar davant la terrassa de l’hotel Cònsul i enfilar l’avinguda Meritxell. Botigues sempre plenes, flamenques, coberteries alemanyes, gots de Duralex, els primers transistors, llet en pols i xocolata gruixuda, sense regust de farina. I la mantega! Les bosses del Prisunic, es barrejaven amb les canyes d’algun pescador que encara temptava la sort sota el pont de la Rotonda. La gent, com formigues diligents, entraven i sortien dels establiments buscant allò que encara era nou, allò que l’Espanya franquista els manllevava. Molta gent va pujar a Andorra a comprar. I també a treballar. Persones que van fer niu al país. Dia a dia van deixar passar els anys. Arremangant-se per treure aigua a pouades durant els aiguats del 82, fent festa algun diumenge a la tarda, veient com Andorra es feia gran, però no necessàriament més rica i més plena. Andorra ha permès fer-se rics alguns –pocs– i viure –amb dignitat– la majoria, fins i tot hi ha qui ha pogut fer un raconet amb molt d’esforç i treball. Molts, però, han hagut de marxar. Deixant enrere fills i néts. Les pensions són el que són i no donen per a més. Alguna cosa no hem fet bé. Alguna cosa continuem sense fer-la prou bé.