Aleshores els cotxes eren molt més petits que no pas ara. En un sis-cents hi cabia tota la família, sense cadiretes, ni airbags. A empentes i rodolons enfilaven la 1313, fins arribar a la frontera andorrana. Una carretera deixada i malgirbada. Com ara, però més estreta. “Esteu en terra Andorrana, benvinguts”. Una afirmació que tenia un no sé què de balsàmic, de protector. Hores de cua fins aparcar davant la terrassa de l’hotel Cònsul i enfilar l’avinguda Meritxell. Botigues sempre plenes, flamenques, coberteries alemanyes, gots de Duralex, els primers transistors, llet en pols i xocolata gruixuda, sense regust de farina. I la mantega! Les bosses del Prisunic, es barrejaven amb les canyes d’algun pescador que encara temptava la sort sota el pont de la Rotonda. La gent, com formigues diligents, entraven i sortien dels establiments buscant allò que encara era nou, allò que l’Espanya franquista els manllevava. Molta gent va pujar a Andorra a comprar. I també a treballar. Persones que van fer niu al país. Dia a dia van deixar passar els anys. Arremangant-se per treure aigua a pouades durant els aiguats del 82, fent festa algun diumenge a la tarda, veient com Andorra es feia gran, però no necessàriament més rica i més plena. Andorra ha permès fer-se rics alguns –pocs– i viure –amb dignitat– la majoria, fins i tot hi ha qui ha pogut fer un raconet amb molt d’esforç i treball. Molts, però, han hagut de marxar. Deixant enrere fills i néts. Les pensions són el que són i no donen per a més. Alguna cosa no hem fet bé. Alguna cosa continuem sense fer-la prou bé.
Enfilant la 1313
21 maig 2012 | Uncategorized @ca | 1 comment
1 Comment
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.
M’agrada el teu article, molts hi van arribar per visitar com quelcom d’extraordinari aquella Andorra que defineixes i ens van quedar i varem fer d’aquest pais casa nostra i una família… la setmana passada, parlant amb el metge de Canillo, em deia que moltes families han marxat, i que a la fi del curs escolar, moltes altres marxaran… cap al seu poble (els dels pares o avis) per viure prop del cercle familiar que encarà els hi queda, per que amb aquest pais ja no tenen esperança de continuar tenint, no ja una vida digna, ni tan sols el mes bàsic: una feina.
Primer van ser els pares, ara son els fills amb els seus fills, marxen amb mal de cor per que Andorra es casa seva, però aquest pais que va ser sempre d’acollida, avui tanca la porta als seus fills.
Tens tota la raó quant dius que alguna cosa no hem fet be, però sempre si es a temps de rectificar i buscar les formules per fer-ho millor, i per sobre de tot esta la solidaritat, no pots deixar al carrer i sense medis a qui ha contribuït a fer aquest pais mes gran i mes ric per que ara es viu un moment dolent, es com si els pares et fan forà de casa per no minvar la seva fortuna.
Graciés per les teves encertades reflexions.