A hores d’ara, la majoria hem deixat al calaix el cartell de vacances i hem reprès les tasques, els horaris normals, la jaqueta del vespre i la bata de l’escola. Nou curs ple de reptes per a tots. Començant pels escolars, però també per als mestres, que han de superar la difícil tasca d’omplir de continguts unes ments plàstiques i massa disperses destinades a sobreviure en un món canviant i incert.
Nous reptes també per a la classe política. Amb projectes difícils però imprescindibles, com la consolidació d’un marc fiscal i per fer efectiva la supervivència del sistema sanitari. Aquí es veurà la ideologia. És inevitable. Els diners no tenen color, però com s’utilitzen sols es pot interpretar en funció d’una determinada manera d’entendre el món.
Fiscalitat proporcional, justa i equitativa per una banda, i sanitat universal. Aquest seria el meu objectiu, però entenc que n’hi poden haver altres. Serà qüestió que tothom tingui clar a què farà costat i a qui beneficien determinades decisions, de la mateixa manera que tots hem d’aprendre a agafar només el que necessitem i no el que pensem que ens pot arribar a fer falta, si és que volem que la societat del benestar sigui factible.
Hi ha coses que se m’escapen. I millor així, perquè quan no se m’escapen em posen de mal humor. Com les servituds mal enteses, o el que és pitjor, la tebiesa de qui no sap marcar límits. En aquestes coses, com en la violència de gènere, comencen dient-te tonta i acaben lligant-te a la pota del llit. Esperem que la democràcia sigui capaç de posar els seus drets per sobre dels dogmes d’uns i la covardia d’uns altres.
