L’associació de Directius de la comunicació d’Espanya, va organitzar divendres a Madrid una taula rodona titulada “Defensa de la veritat en els escenaris electorals”.
Una taula d’alt nivell en què es van poder escoltar des de responsables de diferents partits -que ja escalfen motors per a les eleccions veïnes- a periodistes de llarg recorregut com Anabel Díez, presidenta de l’associació de periodistes parlamentaris d’Espanya.
Per cert, si teniu curiositat, la podeu trobar a Youtube.
Dit això, la destaco a ella, enmig d’un planter immillorable integrat per Julián Quirós i Cristina Ónega- per la seva lucidesa i compromís amb la professió, en un moment en què parlar de veritat en política en general -i en el context electoral en particular- és gairebé una entelèquia.
Escoltant uns i altres m’adono que tant és que parlin de la realitat espanyola que de l’andorrana, perquè malgrat tenim algunes diferències substancials- com la proximitat amb les figures públiques- hi ha alguns elements de reflexió que ens afecten de manera transversal i que ens posen davant del nas realitats- sovint incòmodes- com el valor del periodisme en el bosc dels pescaclics, la manca de recursos humans i tècnics, i de les pressions dels partits -que aquí i arreu- tenen tendència a confondre el que està bé amb el que els convé.
El periodisme és més necessari que mai i el repte està en saber anar més enllà de ser seleccionador per començar a convertir-se en verificador, en un moment en què sabem del cert que més del 25% del flux de la informació digital és mentida, i que a molta gent ni tan sols li importa.