Vivim en una societat que al llarg dels darrers vuitanta anys ha anat creixent i nodrint-se de persones arribades d’arreu. Però malgrat ser una població multicultural i diversa, les relacions entre nacionals i nouvinguts no han estat mai gaire poroses.
Encara avui és fàcil veure titulars a la premsa en què es discrimina entre nacionals i residents. Els grups d’amics són força estancs, fem molta vida a casa durant els mesos d’hivern i ens costa obrir-nos als altres.
Perquè som de muntanya, perquè hi ha un gran nombre de persones que venen i marxen poc després, perquè no els coneixem…segurament a nivell antropològic és més fàcil explicar aquesta mena de prudència atàvica vers l’estranger.
La nostra realitat és la d’un poble en què els forans – residents i visitants- són franca majoria. On hem aprés a canviar d’idioma per donar servei a un turisme creixent, on ens vantem de ser plurilingües en exercici.
Canviant d’idioma, però, tanquem la porta a la integració dels nous residents, i encara pitjor, renunciem a un tret fonamental de la nostra identitat.
La llengua és una eina que ens ajuda a connectar amb l’altre, perquè només compartint el que ens és propi, el que estimem, podem començar a trencar aquestes barreres mentals que ens hi separen.
Més enllà del paper cabdal de salvaguarda de l’administració, està el nostre.
El nostre dret i deure de viure en la nostra llengua a casa nostra. I de compartir-la, ajudant al nouvingut a integrar-se, trencant compartiments estancs, acompanyant tant com calgui fins a fer-ho fàcil.
Però per fer-ho, el primer pas és no canviar de llengua.