Ja està en marxa tot l’aparell de campanya. Somriures que ens miren, més o menys disfressats des dels cartells electorals. Durant les properes dues setmanes quatre formacions –amb idees més o menys definides i definibles– ens miraran de convèncer de sumar-nos al seu projecte de país. Prop de dues-centes persones passaran moltes hores espardenyant per fer arribar un missatge que no estalviarà ni hores ni mitjans. Twitter, porta a porta, ràdio, premsa, cues del súper… tota ocasió és bona per estrènyer mans i estirar mànigues en una campanya més oberta que mai. Segons el CRES, la gent diu que tornarà a guanyar DA, però només ho gosa dir un 40%. El 60% dels enquestats en la darrera batuda política del Centre de Recerca Sociològica s’empara en el no sap / no contesta per no equivocar-se (o no mullar-se) en el pronòstic. Mentrestant –porres de banda– els meus ànims a tots ells. De debò. Sigui per convenciment, per obligació o per necessitat. Gràcies a tots aquells que han pogut i decidit fer un pas endavant per perpetuar el nostre sistema democràtic. No és el millor sistema democràtic del món, però és el millor que hem sabut fer fins ara. Un sistema que només pot escollir una part reduïda de la població adulta –molts perquè encara no fa vint anys que hi són, altres perquè es van cansar d’esperar més de vint anys–. Un sistema que discrimina els territoris més poblats, que només permet l’accés a la política a determinats sectors professionals però que malgrat tot diu que ens representa a tots. Esperem que la disbauxa d’aquests dies no ens faci penedir en una llarga quaresma.