Ens bombardegen: com a professional has de saber sortir de la teva zona de confort, has d’estar al dia de les novetats i les últimes tendències, no pots deixar de formar-te, qui s’atura va enrere… són frases que ens van repetint, i que fins i tot ens diem nosaltres mateixos per automotivar-nos abans d’anar a la feina.
Una feina que et menja més d’una quarta part de la teva vida a canvi d’un sou que et permet pagar un munt de coses que no tens temps de fer servir, i que segurament ja no recordes per a què les volies.
No em queixo: Constato.
N’hi ha que són llestos i tenen la sort de tenir les idees prou clares i el seny prou estabornit per fer un salt al buit. Deixen el fals recer de la nòmina per embrancar-se en projectes personals, creatius i apassionants o, si més no, en empreses que l’esforç que els requereixen suma a la seva vida en comptes de dessagnar-la.
Avui penso en emprenedoria. Aquesta paraula que està tant de moda. Però no em quedo amb la determinació d’aquells que lluiten per construir un negoci del que puguin viure, sinó a confiar en un mateix i de tenir prou empenta per creure que també els somnis són una opció a tenir en compte. El problema és quan estàs tan cansat que els somnis es limiten a un mojito i una hamaca vora el mar. Són bonics, però no alimenten.
Al cap i a la fi és igual si treballes en un despatx, en un magatzem o a l’administració pública. Com deia aquell vell savi tibetà: la qüestió no és fer el que fa feliç, sinó ser feliç amb el que fas, i que serveixi a algú altre.
Em penso que vaig a buscar una primitiva, a veure si hi ha sort.