A Andorra, com han fet la resta de països del nostre entorn, continuem a l’expectativa del que passi abans de fer cap pronunciament oficial sobre les eleccions catalanes –ja se sap que aquesta mena de declaracions es regeixen per la política dels fets consumats–, però, tot i així, se’m fa estrany que costi tant que la gent a títol personal es pronunciï sobre uns fets que –passi el que passi– alguna incidència tindran sobre el país. Les eleccions catalanes són un exemple, però no l’únic, de la nostra passivitat. El paper de convidat de pedra que fem en determinades institucions em fa qüestionar el sentit que té ser presents en cada organisme –on ens deixen entrar– sense els mitjans, ni la preparació, ni els arguments que permeten desenvolupar un paper institucional amb certa coherència. Un exemple banal: no entenc per què Andorra es va abstenir en la votació a les Nacions Unides sobre si es podia posar o no la bandera palestina a l’entrada de l’edifici. Si no és que el criteri dels nostres vots –com a Eurovisió– està condicionat a donar suport a un veí o un altre, i en cas de dubte –com el cas que ens ocupa– ens aboca a l’abstenció. Els andorrans no som més que una mosca minúscula enmig del guirigall de nacions: però som dels pocs que ens podem permetre el luxe de ser coherents, honestos i valents per donar suport als drets humans. Si no som capaços de fer ni tan sols això, potser sí que val la pena que ens expliquin per què estem pagant delegacions, viatges i reunions, i així entendre quins beneficis té anar a fer el paperina en determinats fòrums internacionals.