Abans tot era més fàcil. O ens ho sembla. Érem menys, hi havia poc en joc, tot estava per fer, i s’anava sobre la marxa. Això explica el perquè del desordre urbanístic i algunes antigalles que -per peresa o desídia- han quedat a mig fer, a mig resoldre.
Avui som més. Ja no som – ni ens podem permetre- ser invisibles. Hi ha un germà gran que ens renya cada cop que mirem de tirar pel dret o a destralades.
Els temps canvien. A nosaltres sembla que ens costa adaptar-nos. Perquè a ningú li agrada que li forcin el pas, i al mateix temps, sabem que és inevitable.
Trigarem més o menys, però acabarem tenint un registre de la propietat, tenint convenis col·lectius, exigint el català per a la renovació del permís de residència, construint habitatge públic i regulant alguna mena de subsidi d’atur.
I acabarem disposant d’un acord amb Europa, millor o pitjor, però el tindrem, al capdavall, perquè qui es pensi que és una opció encara no ha entès com funcionen les coses.
I trigarem més o menys -a Andorra això de procrastrinar sempre se’ns ha donat bé-, anirem deixant que passin els dies, que sigui el proper govern, el proper comú, el proper cicle econòmic qui acabi posant fil a l’agulla, però al final acabarem passant per l’adreçador.
Perquè no estem sols, ni ens ho podem permetre, perquè no som rics, perquè necessitem conviure i relacionar-nos amb els altres.
Perquè sense els treballadors les empreses no funcionen, però sense les empreses els treballadors no tindrien feina. I quan més triguem a agafar el bou per les banyes, més -falsa- sensació tindrem de control i més a prop serem del desastre.