Sembla que les converses mantingudes aquests dies entre el ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat i les associacions en defensa dels animals van per bon camí. De moment ja han començat a repassar la llei actual amb la mirada posada a poder presentar la propera tardor un text que pugui ser fàcilment consensuat pels diferents grups parlamentaris i doni empara legal a tots els animals, especialment els de companyia. Successos com el llançament d’un gos, ara fa unes setmanes, des d’un tercer pis a la capital o altres imatges que encara duem a la retina –com la del gos mort després que els seu propietari “l’oblidés” dins el cotxe en plena onada de calor– fa que tot plegat ens sembli que cal posar mesures per conscienciar aquelles persones que si no les obliguen no entenen que la vida –humana i animal– ha de ser respectada. Res a dir. Tant de bo uns i altres se’n surtin i entre tots vetllem perquè els animals que conviuen amb nosaltres –dins i fora de casa– visquin en condicions dignes. Em queda però cert regust amarg. Mentre que sembla que la nostra sensibilitat es trasbalsa quan ens assabentem de la mort d’un gos per un cop de calor o ens indignem per la caça covarda d’un lleó a Zimbaue, la nostra consciència passa de puntetes per sobre de la mort de desenes de dones en el nostre entorn immediat per la violència de gènere, ens conformem amb l’horror puntual de les imatges dels ofegats a les costes gregues i ens fem els despistats quan ens parlen de drets humans a Síria. Aquest morts no tenen nom per a nosaltres. El lleó, en canvi, es deia Cecil.