Després de més de 700 anys d’ancoratge en el temps, Andorra comença a sentir l’estretor dels usos i costums i reclama –cada dia amb més insistència– un vestit nou amb el qual poder créixer. La sarga dels Pareatges, un teixit no gaire noble però força resistent, ens va donar aixopluc fins que les inclemències internacionals ens van fer veure que no es podia anar a una recepció calçat amb espardenyes –si més no, si el que es pretenia era ser tractat com un igual–. Vam engiponar un vestit de diumenge d’acord amb els criteris estètics dels veïns. I malgrat els molts sastres que van cosir, retallar, estrènyer i encinturar la peça, encara va quedar prou bé. Un vestit al qual, disset anys després, quan les costures es comencen a esfilagarsar, encara li falten les aplicacions de passamaneria i unes butxaques com cal. Fet i fet, potser val la pena començar a fer-nos la idea que malgrat que la roba era bona, i que la intenció era que el vestit ens durés molts anys, la mida del client ha canviat, i que el cosset estreny massa per aquí i que queda balder per allà. I ara, que ja el tenim apamat, ens adonem que no volem anar sense butxaques i que com que el volem per a cada dia i no només per als diumenges, millor que unes faldilles vellutades posa-hi una roba bona que serveixi per anar cada dia a treballar, i que en definitiva, ens valgui per fer la feina per a la qual la vam encomanar i no només per fer contenta la mare de la núvia. Però, és clar, això segurament implicarà que tots plegats sapiguem demanar a la modista que ens faci la feina que volem i no la que ella creu que ens convé.
