Hi ha persones que un dia van creure que des del context reglat de la cosa pública es podia construir un món millor. D’altres que aspiraven a mantenir el món tal i com ells l’han conegut aprofitant la rígida estructura del sistema que ens empara, i els de més enllà, van arribar a la conclusió que el menú només pot canviar des de la cuina. I tots ells, per camins diferents, van entrar en política.
Per canviar el món, per guanyar un bon sou, per veure brodades les seves inicials als llibres d’història, per a què els anomenin il·lustres i poder dir que han estat algú a la vida quan expliquin les batalletes als nets.
I perquè no? Per tirar endavant el país, des de la seva pròpia visió de com haurien de ser les coses i mirant de treure l’entrellat d’un moment en què res no és fàcil ni evident.
En una altra categoria hi ha els mediocres, els incompetents, els aprofitats, els desvagats, els desganats i els que fan el que poden.
I després estan els cínics i els irresponsables. I aquests són els que fan més por.
Els que els agrada jugar amb les paraules fent creure que hi ha opcions quan saben perfectament que no hi són. Els que juguen amb els números i es pensen, o volen fer creure que tots són imbècils menys ells. Els que barregen conscientment naps i cols i pretenen que tot és sopa des d’una arrecerada columna al diari.
Deia Winston Churchill que pots enganyar una persona molt de temps o molta gent durant una curta estona.
Algun dels aduladors d’aquests impostors amb ànsia de poder a qualsevol preu hauria de ser capaç de dir-li a l’emperador, que ja fa dies que hem vist que va ben nu.
Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.