L’altre dia vaig llegir al diari que havien retirat la custòdia a un matrimoni nord-americà per haver batejat els seus fills amb noms tan políticament incorrectes com Adolf Hitler i Nació Ària. L’alarma va saltar quan, coincidint amb l’aniversari del petit, els progenitors van mirar d’encomanar un pastís amb el nom del nen. La pastisseria no només s’hi va negar, sinó que a més els va denunciar a les autoritats. Ells diuen que no són racistes i que només volien noms únics per als seus fills. Fa poc, un matrimoni belga ha batejat el seu fill amb el nom de Barça –i de passada l’han fet soci de l’entitat blau-grana–. Els pares, però, no acaben d’entendre per què la família no està gaire conforme amb la tria. Deu ser perquè són de l’Anderlecht… El cas és que això de buscar nom per als fills és una tasca complexa que es complica amb el temps. Hem deixat enrere aquell costum nostrat de posar al nen o la nena el nom del pare, la mare o els padrins, o per a aquells més agosarats, batejar els nounats amb el sant del dia, donant a la tradició familiar noms esperpèntics, poc comuns i de difícil digestió.
El món ja no s’acaba al santoral. Les possibilitats de la combinatòria es manifesten sota l’efecte de les Maria Jèssica que arriben de l’Amèrica Llatina o els Michael Borja dels ravals de les grans urbs. Pel camí, desgranem els noms de tota la vida i els que marquen les modes, sense oblidar els noms estrangers que arriben de lluny per quedar-se.
Buscant l’originalitat per salvar els nostres fills de la uniformitat de la globalització. Com si això fos possible.
