Apujar-se el sou en un moment en què la resta assumeix –per grat o per força– que cal treballar més per menys, és poc menys que kamikaze. No sé quant val el treball d’un cònsol. Crec que ha de tenir un sou digne, que pagui la feina i la responsabilitat que suposa. Una remuneració que faciliti que tothom amb vocació de servei hi pugui accedir i no només qui no necessita d’un sou per viure. Però crec que grinyola que siguin els mateixos cònsols qui es fixin el sou. És legal, però poc ètic i poc estètic. Cal una regulació, i estaria bé que no sortís de les reunions de cònsols. Com caldria veure –de passada– qui i com estableix el sou als càrrecs de confiança, de si el síndic ha de cobrar més que el cap de Govern, de si un cònsol ha de cobrar més que un ministre. Un debat obert més enllà de la guerra de comentaris irats, enverinats, indignats dels darrers dies a les xarxes socials. I és que, encara que sembli estrany, gairebé hagués preferit que a risc de cremar-se a l’estil bonzo, Montserrat Gil hagués continuat decidida a mantenir la seva decisió, a fer-se enrere només perquè veus que has ficat la pota fins al fons. I no perquè estigui mal fet rectificar, que ja ho diuen, és de savis. Em fa més por, ser malpensada i especular amb la possibilitat que quan algú fa un pas enrere per la pressió puntual i no per decisió personal és per acabar arreglant la situació de sotamà. Perquè aleshores, no només seria poc ètic i poc estètic, sinó que a més, seria il·legal. Sort que aquestes coses no passen a Andorra. Només per Pasqua, quan et diuen, els ous? Els ous són meus.