Una mestra de l’escola espanyola d’Escaldes-Engordany ha estat expedientada perquè els seus mètodes d’ensenyament no encaixen en el sistema. O si més no, això és el que ha transcendit, perquè el document continua sent confidencial. El problema és que a primer cop d’ull, sembla que aquests mètodes podrien ser –o semblar– millors que el propi sistema. Nenes i nens de quatre anys que ja saben llegir, comencen a escriure, i a sumar i restar. Quin és el problema? D’entrada cap, però és clar, també cal valorar que el fet d’anar més de pressa del normal no pot deixar de banda una progressió lògica ni obviar etapes formatives. Buits que poden passar factura després. De res serveix tenir nens que saben llegir amb quatre anys, si als dotze tenen problemes de lectoescriptura perquè no s’ha treballat prou el traç o altres qüestions. Però tampoc tenim aquesta informació. Els nens dels quals parlem estan preparats per començar a llegir o els estem fent córrer massa? Què és córrer massa? De fet, des de quan en una classe van tots a l’hora? Amb notícies com aquesta, més enllà de l’anècdota, penso en la uniformitat dels programes educatius, com tots hem de sortir homogeneïtzats del sistema d’ensenyament, com de difícil és respectar les especificitats individuals en un grup nombrós –i no sempre amb prou mitjans– i com, malauradament, conceptes com motivació, superació i transgressió mai cotitzen a l’alça. El més important és no ser diferent. El que molts no saben és que per aprendre a llegir, no cal tenir cinc anys. Per aprendre a llegir només cal tenir ganes de llegir.
