Umberto Eco -el darrer savi transversal- quan encomanva un treball als seus alumnes de la Universitat de Milà els deia que si consultaven Internet havien de contrastar un mínim de deu llocs diferents abans de validar qualsevol informació.
Ell no va haver de batallar amb la IA. Ja aleshores, a les beceroles a la informació entesa com un aleph sense criteri, renegava sense gaires manies del paper de les xarxes socials a les que qualificava com una ensordidora conversa de bar, on el neci es posava nivell del premi Nobel, sense que ningú hi posés massa atenció a fer-ne la diferència.
En només tres anys, les aules han deixat enrere aquell naif “Rincón del Vago” i es lliuren habitualment treballs fets de prompts calcats als enunciats proposats.
Alguns amb més gràcia i encert, tot i que les eines que ens permeten distingir el plagi i les galtes del treball seriòs d’aquells que miren d’aprendre alguna cosa a classe són insuficients.
Anem enrere. Fins i tot als fills del segle XX que recopiàvem els articles de l’Enciclopèdia Catalana alguna cosa ens quedava enganxada en aquella ment feta de presses. Avui ni tan sols això.
És graciós veure, però les tècniques que alguns educadors s’esforcen a posar en pràctica per detectar el frau, quan potser seria més eficient entendre que aquestes eines han arribat per quedar-se i que del que es tracta és que els alumnes aprenguin a fer-les servir per aprendre.
I això passa per ser els primers en fer-les sevir per ensenyar millor, per ajudar a tenir criteri, a destriar el gra de la palla i per què deixin de ser lloros per convertir-los en analistes.