En espera de tenir més notícies sobre les conseqüències de la infermera infectada d’Ebola a Espanya, deixo que l’estupefacció m’ompli la ment de colors malsonants. Esperem que la malaltia hagi pogut ser controlada abans que s’estengui com una taca d’oli per Espanya, i de retruc per la resta d’Europa. Sé que parla la por. Sé que qualsevol persona que tingui afectes prop d’Espanya li ha passat pel cap la possibilitat d’una epidèmia que obligui a tancar fronteres i a posar en risc i a condicionar la vida de milions de persones. Sé que tot plegat és més tangible que la grip A i no puc evitar pensar en tot allò que es va remoure per vacunar tothom. Serà que no tenim ara cap patent per promocionar. I tot plegat per pura prepotència, inconsciència i estupidesa. Només així puc arribar a entendre com és possible que el govern espanyol arribés a permetre la repatriació de dos capellans moribunds sense prou garanties de protecció per a la resta de ciutadans i amb el risc afegit d’un possible contagi, que malauradament ara es concreta a veure com la malaltia arriba a Europa, per la via més feble: la del polític inepte. Posem barreres a la por. Posem distància entre els problemes de l’Àfrica, els interessos de les farmacèutiques i les desigualtats econòmiques, i quan les coses es posen lletges, l’església demana que –contra tota lògica– es repatriïn persones infectades i sense futur i amb tants drets de rebre una bona atenció com tota la resta de malalts que malviuen i moren a l’Àfrica. Ells ja són al cel, però per a nosaltres sembla que l’infern podria estar a punt de començar.