De la mateixa manera que la primera neu ens emociona –amb la mateixa facilitat que en reneguem dos dies després–, la major part de nosaltres respon de la mateixa manera davant de determinats estímuls. Somriem davant un cadell, ens incomoden les llàgrimes i ens repèl la sang. En parlava l’altre dia el dissenyador i teòric italià Riccardo Falcinelli arran la publicació del seu darrer llibre Cromorama. Més enllà de les explicacions biològiques que justifiquen fílies i fòbies, el que forma part de les coses que hem après s’acaba enredant amb el que som o creiem ser. Les persones no som gaire diferents les unes de les altres. Els mateixos ingredients, amb temps de cocció i guarnició diversa. Psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs discuteixen periòdicament a l’entorn del pes de la cultura en la nostra manera de ser. I no n’han tret l’entrellat. Fins a quin punt els estereotips responen a arquetips, o són tan sols patrons artificials que es modifiquen des dels despatxos amb objectiu d’incrementar el consum d’un producte determinat? Al final, fa de mal dir. Explicava Falcinelli que davant de dues maletes idèntiques –una blanca i l’altra negra– fins i tot el cos responia de manera diferent: la maleta negra era més feixuga que la blanca i requeria un major esforç, fins i tot pesant el mateix. Som més que mai el que creiem ser. I el que la cultura que ens envolta diu que som. Per això és tan important ser-ne conscients si volem modificar comportaments i maneres de fer. El racisme, el masclisme són actituds (mal) apreses que es poden desaprendre. Però el primer pas és prendre’n consciència.