Arribem al final de la setmana amb un grapat de temes sobre la taula. Una setmana que ens ha ensenyat el principi del final de Berlusconi, però també com s’estreny el setge de la crisi cap a les nostres fronteres.
A l’espera que un nou pla Marshall ens rescati de l’abisme, el cert és que van caient al nostre voltant tots aquells governs que han estat abocats els darrers anys a la cobdícia dels seus governants, i a la lassitud de els seves ciutadanies
Grècia, Portugal, Itàlia…Espanya, possiblement serà la propera, mentre França i Alemanya es mantenen com a pals de paller d’una situació que ni tan sols la Merkel preveu que es pugui solucionar a curt termini.
Contenció. Fer més per menys. Recuperar els valors tradicionals del treball i l’estalvi.
Estem abocats a tornar a la post-guerra. Li donarem la volta als abrics i escurarem bé els plats amb pa negre.
Les perspectives no són gaire esperançadores, però ens acabarem sortint, com ho van fer els padrins: reinventant-nos, les vegades que calgui per tornar a mirar el futur amb optimisme.
Mentrestant, avui, com fa seixanta anys, els que belluguen els diners continuen remenant les cireres. Abans amb l’estraperlo, avui, dins la banca.
Que la crisi és crisi per tots, però no la mateixa per tothom.
Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.