Diuen que en les properes hores farà tant de fred que ens plantejarem seriosament endur-nos l’edredó a la feina. L’arribada de la primavera ja les té, aquestes coses. En comptes d’omplir-nos de flors i al·lèrgies, ens deixa la pluja i el fred que s’havia amagat reticent –a l’empara dels canons de neu–durant tots els mesos d’hivern. Diuen que baixaran tant les temperatures que només voldrem seure arrapats a la vora del foc xar­­rupant xocolata desfeta envoltats d’espurnes d’escalfor. Diuen que, amb una mica de sort, fins i tot nevarà. Encara que a aquestes alçades, a pocs els importi què facin les estacions, quan només queden que engrunes per acabar la temporada de cultiu. Diuen que, malgrat tot, un mantell suau i blanc ens protegirà de la grisor de l’asfalt. Que la neu, durant unes hores –les justes fins a convertir-se en fanguet lliscós–, ens farà oblidar les angúnies d’aquests anys de crisi. Diuen, però, que el pitjor ha de venir. Que encara ens queden al davant un grapat d’hores d’incertesa, de neguits, d’impagats. Prefereixo creure que no és cert. Que la vida continua endavant, que tard o d’hora tot tornarà a la normalitat. Una normalitat possiblement més a la nostra mida, però normalitat al cap i a la fi. Una normalitat feta de tardes de pluja, de petons a cau d’orella, de recuperar el pols del temps, de deixar lliscar les hores, de tornar a mantenir converses de veritat, de tornar a somriure, de tornar a creure en el futur, en els altres. Diuen que el que no et mata et fa més fort. Jo, per si de cas, procuraré sortir ben abrigada de casa aquests dies.