Dimarts 13. Segon dia de la temporada. Comença a ser hora de deixar els bons propòsits de costat per assumir que la realitat és el que és, i que hi ha poc a fer, més que anar fent.
Temes pendents que ens donen hores de conversa però poques solucions reals. En part perquè no hi són, perquè no són evidents, perquè no tenim el poder de canviar les coses.
Les informacions sobre el cas BPA ens fan prendre una dolorosa consciència de fins a quin punt som aliens al que ens passa. Fins a quin punt els altres ens fan ballar al so que els convé, i com, anem ensopegant, mirant de no perdre peu, i de no fer massa cara de no sé de què em parles.
Mentrestant continuem sense aprendre la lliçó de la crisi. Estirant més el braç que la màniga amb l’interès ocult de beneficiar algú – espero que tot plegat beneficiï algú- que en cap cas no és la majoria.
El Cloud creix, mentre es desmunta l’antic edifici de bombers, es projecten castells de fum en reportatges que no solucionen les crisis recurrents de la parapública, entestada en crear un gran despropòsit sense tenir solucionat un servei digne en el dia a dia.
Se m’escapa. Com se m’escapa la llei de transparència, feta per no permetre veure què es mou rere la cortina, les privatitzacions amagades en prerrogatives d’estalvi i una societat passiva al que sembla que ja li està bé tot.
Fins que li piquen el crosto, però ja és tard.
És fa tard, vol ploure i estem tant despullats com sempre. Però ja ho diuen, que ningú és perfecte.