El convenciment que el canvi de dieta és el que ens va permetre posar-nos dempeus i eixamplar el nostre cervell, i més endavant la nostra esperança de vida, ha anat evolucionant fins arribar a la dèria d’estar prim en un món –el nostre– envoltat d’aperitius carregats de greixos i celebracions a cada cantonada. L’alimentació humana no deixarà mai de sorprendre’m. A mesura que arriben els estius, i amb ells, la dèria d’estar prim i bronzejat, aterren noves dietes infal·libles. Tan ràpides a fer-nos perdre, com a fer-nos recuperar pes. Davant aquesta tessitura, sembla que el nostre entorn es polaritza entre els que llegeixen les etiquetes i els que no compren res amb etiqueta, o gairebé. Les contradictòries teories en tots els àmbits de l’alimentació fan que per molt que estiguem carregats de bones intencions no sapiguem cap on tirar al final. I és que ja no és només que haguem o no de refusar els lactis, el gluten o els greixos hidrogenats. És que la sacarina és cancerígena, el sucre provoca osteoporosi i el peix està carregat de metalls pesants. Els talibans de l’alimentació saludable et remiren amb commiseració –ells i la Ségolène– cada cop que fas un entrepà de Bimbo amb Nutella, però no es posen d’acord si cal o no menjar a primera hora del matí. Perquè mentre uns et diuen que estàs depurant i has de mantenir-te en dejú, altres responen que és l’àpat més important del dia. Al final, se’t passen les ganes de sucs verds, germinats i regust d’alfals, i procures, simplement, no amargar-te la vida. Al final, el que deien a casa, que l’únic que aprima és el que es queda al plat.