Ara fa uns quants anys, la casualitat/causalitat em va dur a poder escoltar de prop Deepak Chopra. Recordo l’auditori del Fòrum de Barcelona ple de gom a gom i la seva veu a mitja llum explicant allò de tots som gotes úniques d’un mateix mar.
Era un dels -nombrosos, per a què enganyar-nos- convulsos moments de la meva vida. No sé si això serveix d’eximent, però el cert és que aquell dia -d’una o altra manera- va suposar un punt d’inflexió. Nou mesos després paria la meva filla (en Chopra en això no hi va tenir res a veure, que consti).
No puc evitar vincular fragments de pintures als pensaments. I sempre que recordo aquella època m’arriba l’onada de Hakusai, indestriable de les paraules de Chopra.
Onades que arriben, que ens tomben, que ens eleven per fer-nos tornar a caure, perquè la vida és així. Cíclica i al mateix temps imprevisible. En aquell estrany equilibri que combrega la tempesta i la calma o – com deia el Mestre- les llunes que seran i les que han estat.
Els anys van passant, el temps destenyeix les restes dels naufragis i les onades continuen arribant a la platja.
Gotes úniques d’un mateix mar. Perquè malgrat que és enmig de dolor, dels canvis i la incertesa quan més conscients som de la pròpia individualitat i fragilitat, és també en aquests moments, que entendre que fem part d’un tot més gran que nosaltres ens eleva per sobre dels dies irae i ens reubica de nou a la mida insignificant i incommensurable de la petitesa humana. Perspectiva, en diuen.
Al capdavall és saber que tot passa, que tots estem interconnectats d’una manera o una altra i que cada gota compta.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
