Dies de luxúria, de disfresses, sardines i balls de l’óssa. Dies de deixar enrere la cara amable i convencional de la quotidianitat per recuperar aquell esperit anàrquic que ens connecta amb el nostre jo més primari. El que queda d’ell, vaja. Perquè amb el pas del temps, ens hem civilitzat tant i domesticat amb tanta precisió i contundència, que el nostre jo més salvatge i intuïtiu, reposa tan amagat que amb una setmana de descontrol no n’hi ha prou per fer-lo aflorar a la superfície. Intentem superar el vernís de l’educació amb dies de disbauxa, però com estem tan ensinistrats en el que toca fer, ens costa anar més enllà del que és correcte, fins i tot a l’hora de desbarrar. En la majoria de casos ens conformem a deixar-nos embotar els sentits amb l’alcohol, que mira, potser no treu la part més primària de la nostra personalitat, però sí la més primitiva. I aleshores després d’un cap de setmana de poca son i molta set, ens despertem a la vetlla de la quaresma amb ressaca i un munt de plats trencats que no sabries dir ben bé d’on han sortit. Com si ens calguessin excuses per sortir a fer l’animal i intentar fer veure que no som nosaltres. Sortir de la norma dins uns límits. Ens entestem a mantenir les estructures, però pel camí anem perdent el sentit originari dels nostres actes. Potser el problema és que ens costa més treure’ns la màscara que posar-nos-la quan convé, fins fondre’ns dins. Avui, després de matar el porc, el repte està més a trobar-nos que no pas a deixar-nos enrere, és clar que per a això no ens serveix ni l’alcohol, ni el senyor Carnestoltes.