Si avui hagués de destacar una sola frase de les milers que es publiquen als diaris del país, seria: “El PS i l’APC han tallat, però es veu que encara es truquen”.

Rodona i contundent.

La signa en Iago Andreu del Periòdic d’Andorra per cloure la notícia sobre el trencament del pacte entre el PS i APC. Un pacte que – com diu en Iago Andreu- a ritme de bolero no ha deixat de cantar als amors impossibles fins al darrer compàs.

Tot per un malentès. O dos. O tres.

Perquè quan sobre el paper es deia que es donaria suport a la investidura, uns van entendre que no s’hi podien oposar, i els altres donaven per fet que els altres votarien a favor. Que fet i fet, el resultat és el mateix, però no és igual.

Perquè quan van escriure que tirarien endavant polítiques conjuntes, tots dos van entendre que serien les seves les que dominarien. Uns perquè per alguna cosa eren el govern, els altres, perquè per alguna cosa eren els garants.

I així anar fent.

Si a un text massa ambigu, a sobre li sumem la distància ideològica, la manca de feeling i diferents idiomes polítics, per dir-ho d’una manera bonica, el que resulta estrany és que encara no s’hagin reclamat els uns als altres el rosari de la mare de la Pradera.