Només sabem del cert que algun dia morirem.

Que tard o d’hora deixarem la pellofa d’un cos ja inútil per transcendir la nostra ànima immortal –això, si més no, els que treballem la sort de creure-hi–. O desaparèixer sense més escarafalls, com reclamen els valents que s’aboquen a pèl al no-res.

Mentrestant anem fent la viu-viu, sense distingir el que realment importa del que corre pressa. Sense parar un moment perquè sempre hi ha alguna cosa urgent, sempre alguna feina que cal enllestir, algú amb qui discutir, amb qui confrontar-ho tot. Com si realment importés el que tu i jo pensem de les coses. Fins que t’arriba l’hora. I t’agafa desprevingut. A tu i als teus. Sense temps de dir o fer el que de veritat importa. De prendre consciència del que ha estat o no la nostra vida. Com si només al final del camí tinguéssim esma –coratge– per fer una ullada enrere i assumir-ho.

Només uns pocs, tenen la lucidesa de conviure amb la mort mirant-la als ulls, discernint el que realment importa.

“Déu, si hi sou
I em volguéssiu avisar quan soni l’hora.
No us demanaré un any per fer aquell viatge.
Ni cap barrabassada de les meves.
Ni tan sols una hora per viure-la amb Ella…
Només deu minuts.
Només deu minuts.
Per abraçar fort l’estaló de l’era de casa,
i fregar la galta al vell fust,
i deixar-hi la meva escalfor
–que no m’oblidi desseguit–.
I veure, pels gojals, la vall que estimo.
I després, si voleu, em podeu llençar a l’infern.”
Dijous farà tres anys que va morir en Sisco Casals. Les seves paraules em recorden que cal estar viu per poder morir. Mentrestrant, la seva absència continua sent una fiblada.