Estàs despert? Sí? Prou com per adonar-te que el poder és a les teves mans i que no tens perquè ser –si no és que et deixes fer– una part passiva del món que t’envolta? Aquest és el problema de fons.
No –només– la mala gestió d’alguns polítics, no els interessos purament econòmics de les grans empreses, no els condicionants del mercat. El problema d’aquesta societat és que estàs adormit. Que la major part de la gent està adormida i que ja li va bé continuar queixant-se emparada en el son dels justos mentre els altres –és a dir els poders fàctics– decideixen per ells, decideixen per nosaltres. Deia Albert Einstein que perquè triomfi el mal només cal que la bona gent es quedi de braços plegats, i això fem, massa sovint, emparats en la queixa, còmoda i estèril, protegits per la rutina, la inèrcia, amb la resignació del què faré jo tot sol contra el món, contra els costums i l’atàvica por al canvi. I d’aquesta trampa llaminera n’escapen molt pocs. Persones conscients que ja fa temps van començar a assumir que o es movien ells, o el vaixell no arribaria mai a Ítaca. La gent no és imbècil, però és còmoda. Anestesiada per la feina, lligada a un estatus assolit o al qual s’aspira renunciant a massa coses pel camí, com el poder que ens empara com a ciutadans i que deleguem a una classe política cada cop més allunyada a la qual no demanem responsabilitats. Potser abans de fer el tomb i continuar arrapats al coixí, ens hauríem de plantejar qui surt guanyant amb la nostra passivitat. És clar, que potser aquesta mena de preguntes no ajuden gaire a conciliar el son.