El dret d’accés a la informació és avui un camp de mines fet de diàleg de sords, d’algoritmes que només ens diuen el que volem sentir, de publicitat extremadament segmentada gràcies al Big Data i un munt de soroll.
Les opinions informades es barregen sense pudor amb els estirabots. La manipulació i l’estultícia s’expandeixen sense rubor i qualsevol argument és bo si serveix per a desacreditar l’altre.
Un bon exemple és la disbauxa de titulars arran la publicació de la darrera enquesta d’orientació política de l’AR+I. Mateixes enquestes i resultats però diverses interpretacions i titulars contradictoris segons la línia editorial de cada mitjà.
Des del PS proposen crear un organisme que garanteixi la informació veraç. I sona bé, la veritat, en la línia del que fa a França l’ARCOM, però la memòria no pot evitar recordar altres iniciatives del passat com el consell de l’ORTA, amb els seus desoladors resultats.
I perquè enganyar-nos? La por a una nova eina que amenaci amb coartar la llibertat de premsa en virtut de la defensa de la regulació dels mitjans quan la confiança ciutadana en la premsa i en la classe política està sota zero, no convida a l’optimisme.
Però si no és això, què? coincidim que alguna cosa cal fer. Com destriar el gra de la palla? Com passar la informació perquè generi confiança i permeti aquesta transparència que tant diem que volem i que tant potinegem?
Preguntes de mal respondre més enllà d’educar en el pensament crític, contrastar fonts, la formació democràtica de la ciutadania i el comportament exemplar dels servidors públics.
Avui per avui, una mala peça al teler.