Quin problema hi ha d’haver estat contrari, o fins i tot, d’ haver fet campanya en contra de l’aprovació de la Constitució? Perquè aquesta mena de comentaris –vox populi, d’altra banda– han de sortir de forma recurrent cada cert temps per posar en dubte la feina de ningú? La Constitució va suposar un canvi profund de l’estructura institucional del país. Ens obria al món, ens validava i ens dotava d’una eina per poder créixer. Però entenc que generés dubtes –en un sentit i en l’altre–. Conec persones que hi van votar en contra perquè creien que la Carta Magna es quedava curta, que calia anar més enllà i que un cop aprovada seria molt difícil poder avançar en qüestions com ara l’avortament o d’altres temes que –hem comprovat– s’esgrimeixen com a llast a l’hora de fer complir la voluntat de la majoria dels ciutadans per sobre de les creences personals i professionals d’un dels Coprínceps. Altres hi estaven en contra perquè no volien, o no gosaven, assumir els canvis d’estructures institucionals i mentals que suggeria una Carta Magna per a Andorra. I què? El que compta, no és si fa vint anys eres partidari o no de la Constitució. El que compta, és que siguis capaç –si vols– d’explicar els teus motius, però sobretot, de si estàs disposat a respectar-la i acatar-la, que és el que toca en democràcia i el que juren o prometen que faran els càrrecs electes. La resta és remenar la perdiu. Si des de l’oposició l’únic que li retreuen avui a Toni Martí és el seu paper “poc proactiu” –com diu ell mateix– durant el referèndum de la Constitució, és que s’hi fixen poc i allà on no cal.