Després de la victòria aclaparadora dels populars a l’Estat espanyol, caldrà veure si es revalida l’onada taronja a les parroquials. De moment tothom ha posat i està posant el seu gra de sorra per tal de fer decantar la balança cap al seu costat. Uns i altres, mentre els de més enllà, miren d’esmolar dialèctica, proposar alternatives o justificar continuïtats en unes eleccions ben obertes en determinats espais. Deixant de marge els vells debats de sempre, sobre la crisi econòmica, retallades versus inversió i qüestions parroquials enquistades com els camps de neu, les males relacions amb el sector privat, la construcció de parcs d’animals o les ànsies de poder mai reconegudes, el cert és que a hores d’ara, de propostes, propostes, ben poques. Suposo que no ha de ser fàcil, sobretot tenint en compte que la crisi continua escanyant i que encara no s’han regenerat les neurones creatives de les generals. Però trobo a faltar alguna cosa més que paraules. Equip, jove, proactiu, consolidat, proper, plural, preparat, experimentat… són alguns dels qualificatius –sovint contradictoris– que els caps de campanya desgranen al seu pas. Però al cap i a la fi, els candidats són això: personetes que per un motiu o un altre estan disposats a exposar-se. Amb millors o pitjors intencions, amb més o menys capacitat, experiència i sort. Que la sort també hi té alguna cosa a dir durant els mandats. I nosaltres els votarem, i mira, d’aquí a quatre anys ja tornarem a passar comptes. Què voleu que us digui, la democràcia és el menys dolent dels sistemes, però tampoc no és que s’hi escarrassi.
