Després de la victòria aclaparadora dels populars a l’Estat espa­nyol, caldrà veure si es revalida l’onada taronja a les parroquials. De moment tothom ha posat i està posant el seu gra de sorra per tal de fer decantar la balança cap al seu costat. Uns i altres, mentre els de més enllà, miren d’esmolar dialèctica, proposar alternatives o justificar continuïtats en unes eleccions ben obertes en determinats espais. Deixant de marge els vells debats de sempre, sobre la crisi econòmica, retallades versus inversió i qüestions parroquials enquistades com els camps de neu, les males relacions amb el sector privat, la construcció de parcs d’animals o les ànsies de poder mai reconegudes, el cert és que a hores d’ara, de propostes, propostes, ben poques. Suposo que no ha de ser fàcil, sobretot tenint en compte que la crisi continua escanyant i que encara no s’han regenerat les neurones creatives de les generals. Però trobo a faltar alguna cosa més que paraules. Equip, jove, proactiu, conso­lidat, proper, plural, preparat, experimentat… són alguns dels qua­lificatius –sovint contradictoris– que els caps de campanya desgranen al seu pas. Però al cap i a la fi, els candidats són això: personetes que per un motiu o un altre estan disposats a exposar-se. Amb millors o pitjors intencions, amb més o menys capacitat, experiència i sort. Que la sort també hi té alguna cosa a dir durant els mandats. I nosaltres els votarem, i mira, d’aquí a quatre anys ja tornarem a passar comptes. Què voleu que us digui, la democràcia és el menys dolent dels sistemes, però tampoc no és que s’hi escarrassi.